L’escollit
CAPÍTOL I – Columna de llum
El
Roger tenia unes ganes d’arribar a casa…
Havia tingut un dia
d’aquells tipus “concurs de la tele” en què s’han de superar proves una rere
l’altra. Ara només li quedava l’última, conduir sota aquell xàfec intens abans
del premi final: arribar a casa. Només pensava en casa seva, la seva dona, el
seu jardí, el seu sofà, el seu Mac Book Pro.
Per fi va arribar a l’últim
trencall de la carretereta, va obrir la porta del jardí, va aparcar el cotxe i
va poder veure la Carme que el mirava des de dins de casa. La pluja no només no
volia parar, sinó que anava pujant d’intensitat.
El Roger va aixecar els
braços per saludar la seva dona. Ho havia aconseguit, sabia que després d’una
dutxa calenta totes les inclemències del dia passarien a ser meres anècdotes.
I llavors va passar…
Un raig de llum caigut del
cel, d’uns dos metres de diàmetre, va embolcallar el Roger, que encara estava
amb els braços alçats, i el va començar a aixecar del terra. No va poder ni esborrar
el somriure, se li havia quedat fixat a la cara, tot ell paralitzat anava
pujant a poc a poc, fins arribar a uns deu metres del terra. Llavors va parar,
va quedar quiet, inert al mig d’una mànega enorme de llum blanca.
La Carme, que havia sortit
corrent de casa a veure què passava, no s’ho podia creure. El primer que li va
passar pel cap va ser que al seu estimat Roger li havia caigut un llamp al cap,
però allò no era un llamp, la columna de llum es mantenia quieta al seu lloc,
era molt gran, molt blanca, molt estranya… Va passar molts minuts cridant,
corrent pel voltant del raig lluminós i mirant incrèdula el seu marit, que
levitava a molts metres del terra. El Roger ja no duia roba, també se l’havia
empassat la maleïda llum, allà només hi quedava el Roger.
Va intentar veure d’on
sortia aquella llum, no semblava tenir un final, el raig descendia del cel i
anava a petar al terra. La Carme plorava i deixava anar crits, però sense
deixar d’intentar entendre què estava passant. L’escena no devia distar gaire
de quan l’home va intentar entendre el foc per primera vegada.
Es va eixugar les llàgrimes
inútilment, ja que plovia a bots i barrals; va agafar un pal del terra i el va
fer servir per tocar la columna de llum, el pal s’anava desintegrant a mesura
que s’endinsava dins la llum, el va enretirar i tota la part del bastonet que
s’hi havia introdüit s’havia volatilitzat. —Però… com pot ser —va pensar la
Carme. El Roger seguia intacte dins aquella llum que havia desintegrat el pal.
Va agafar una pedra i la va llançar per veure si podia travessar la columna,
però tal com va entrar es va esfumar. La Carme es va deixar caure al terra, ja
no li importava res, ni tan sols la puta columna de llum, només volia abraçar el
Roger, només volia estar amb ell.
Al cap de vés a saber quanta
estona, es va aixecar. Ja no plorava, va entrar a casa amb pas decidit,
semblava disposada a fer el que fos per recuperar el seu marit. Va trucar al
112, però va penjar ràpidament. —Què els hi dic? Que el meu marit està flotant
dins d’un txorro de llum? —Volia que
vingués algú i ja. Va tornar a marcar el 112 i els va dir que al seu marit li
passava alguna cosa greu, que si podien enviar a algú, va donar l’adreça i no
va fer cas de les preguntes que des de l’altre costat li feien, i va penjar.
Al tornar al jardí uns
quants veïns del poble estaven fora la tanca mirant embadalits la gegant
columna de llum blanca. També hi havia un cotxe dels forestals. La Carme va
anar corrent a obrir el jardí i que tothom pogués compartir amb ella la bogeria
que estava vivint, al menys ja no estava sola.
Durant força minuts els únics
comentaris dels nous espectadors del misteriós fenomen eren de l’estil: –Però
què collons…? —Els anaven repetint com un
mantra. La Carme els deia: –El Roger és allà dalt! El
veieu?!
Un noi, arrugant el front,
es va llançar envalentonat cap a l’estranya columna lluminosa, va allargar la
mà per tocar-la i la Carme va cridar: –No! No ho facis! –però ja era massa
tard, el pobre noi va fer un esgarip sec i fort, havia intentat tocar la llum,
va retirar ràpidament la mà i la punta dels dits se li havia desintegrat. Tothom
va anar a socorre’l, no li queia pas sang i semblava que ja no li feia mal,
però la cara de terror encara li durava.
Els dos agents forestals van
fer ús de la seva ràdio i als pocs minuts ja tenien davant de casa dos o tres
cotxes de policia, un camió de bombers i una ambulància. Cap dels professionals
de les emergències sabia què podien fer en aquell cas, un home levitant dins
d’una columna de llum que no es podia ni tocar.
Els següents mesos van ser
eterns per a la Carme. L’havien intentat convèncer que mentre s’estudiava la
situació anés a viure amb sa mare o amb el seu germà, però ella s’hi havia
negat en rodó, ella volia estar a prop del Roger, almenys allà el podia veure
cada dia, així que la seva mare i el seu germà van instal·lar-se a casa de la
Carme i el Roger.
La Carme no parlava quasi
mai, al llevar-se al matí sortia al jardí i seia al banc de pedra on tantes
hores havia compartit amb el Roger. Es quedava pensativa mirant al seu home,
esperant que la bogeria aquella acabés d’una vegada. A ella li era igual d’on
provenia la llum, no tenia cap curiositat pel fenomen, l’únic que volia era que
el Roger tornés.
L’Amadeu era el germà petit
de la Carme, s’estimaven molt i li feia molta ràbia veure la seva divertida i
activa germana en aquell estat. Quan l’Amadeu acabava de treballar anava
directament a seure al banc de pedra, li agafava la mà i tots dos junts miraven
enlaire aquell cos nu envoltat de llum blanca.
El jardí estava acordonat, van
venir especialistes i científics d’arreu, van muntar fins i tot un laboratori
prefabricat en un racó del jardí on es treballava nit i dia, però no
aconseguien saber què produïa aquella llum. L’únic descobriment que van poder fer
és que la misteriosa llum comprenia tot l’espectre electromagnètic visible per
l’ull humà, per això era tan i tan blanca. No entenien, però, que aquella llum
es mengés tot el que tocava menys el Roger. Van introduir tot tipus de
materials, líquids, sòlids i gasosos, i tots i cada un acabaven desapareixent.
Van utilitzar també tots els telescopis i satèl·lits haguts i per haver per
saber d’on venia la columna, i la conclusió va ser que no s’acabava mai, venia
d’anys llum de distància.
Als diaris cada dia en
parlaven, al principi a les portades i al llarg del temps va anar passant a
articles més menuts i perduts per l’interior de les publicacions. La fotografia
del Roger en boles amb els braços aixecats i un somriure a la cara, flotant
enmig d’una columna de llum, havia donat la volta al món.
CAPÍTOL II – Dormint
Era
un matí assolellat de diumenge, feia quatre mesos que no plovia i l’ambient
començava a ser molt sec. La Carme s’enrampava amb tot el que tocava, odiava
quan li passava això, tenia la tècnica de fer primer uns tocs ràpids amb la
punta dels dits abans de poder tocar qualsevol cosa metàl·lica.
La mare de l’Amadeu i la
Carme, la Mercè, havia anat a comprar el diari al poble. La Carme estava
estirada al llit mirant el sostre, ja no tenia esma per a res, ja ni plorava,
només esperava. Pel seu cap passaven records compartits amb el Roger, com el
d’aquella vegada que estaven en una caseta a l’Empordà i es va posar a nevar
com mai havien vist per aquella zona; va nevar tant i tant que els cables de la
corrent van cedir, i mig Girona es va quedar sense electricitat ni telèfon, van
haver d’escalfar-se amb foc, il·luminar la casa amb un antic quinqué d’oli que
van trobar per la casa i només podien saber què passava al món amb un antic transistor
que per sort duia piles. La Carme vivia dels records, els bons records. De cop
l’Amadeu va entrar a casa molt excitat i va deixar anar:
—Carme! Corre, vine!
Van sortir els dos
escopetejats cap al jardí, i l’Amadeu va dir:
—M’ho sembla a mi o la
columna de llum s’està fent més estreta?
Durant uns llargs segons van
estar els dos callats mirant fixament si la llum reculava. I sí, efectivament
el diàmetre d’aquell inmens raig de llum s’anava fent petit, primer a poc a
poc, però semblava que com més petit es feia més ràpid anava.
La Mercè va mirar enlaire i
va dir:
—Ràpid, Amadeu, anem a
buscar alguna cosa perquè el Roger no caigui a terra, està molt amunt!
Els dos estaven exultants,
van entrar corrent, i mentre l’Amadeu agafava tants coixins com podia, la Carme
li anava dient:
—No és millor agafar una
manta? I la tensem bé entre els dos, com fan els bombers!
—Tu i jo sols no podríem amb
el pes en caiguda del Roger —va dir l’Amadeu.
Es van mirar, van agafar la
manta i van anar corrents cap al laboratori prefabricat del jardí, allà hi
havia d’haver almenys una o dues persones de guàrdia. Els diumenges eren els
dies amb menys activitat al voltant de la columna lluminosa, i més en les
últimes setmanes, que la investigació es trobava en un atzucac i els científics
ja no sabien què més analitzar.
Van picar a la porta amb
ànsia, aquesta es va obrir i en va sortir un noiet d’uns divuit o dinou anys,
encara amb pèl moixí a sota el nas. El van estirar del braç cap enfora.
—Hi ha algú més amb tu? —va
dir l’Amadeu.
—No… fins a les quatre no
vindrà el relleu.
—Hòstia puta! Mesos i mesos
amb gent de tota classe pel meu jardí i ara que ho necessito de debò només hi
ha un niñato esquifit per ajudar-nos?
—va dir la Carme mirant al cel i aixecant els punys amb força.
El pobre nano es va mig
mosquejar, era esquifit però orgullós.
—Jo puc ajudar-la com el que
més, eh?! —va dir deixant anar un petit gall en l’últim “eh?”.
Tots tres van anar corrents
cap a la llum, la columna ja devia fer menys d’un metre, no hi havia temps per
perdre.
Mentre esperaven que
s’acabés de fer petit el raig de llum, van quedar en com s’ho farien per posar
la manta just després que no hi hagués llum i just abans que el cos inhert del
Roger s’estampés contra el terra.
Però després d’esperar força
estona, el noiet va dir:
—Voleu dir que ja no es fa
petit? —aquest cop el gall li va sortir ente la “e” i la “u” de “voleu”.
—Collons! És veritat, sembla
que ja no es mou —va fer l’Amadeu.
La Carme no s’ho podia
creure, ja s’havia convençut que el Roger tornava a casa i no podia admetre cap
altra opció.
Mentre els dos germans es
lamentaven per la falsa alarma, el noiet que estava de guàrdia va anar a
informar de les novetats per ràdio al laboratori central de Barcelona.
La Mercè va arribar amb el
diari i la Carme se li va tirar als braços plorant. Havia arribat al límit, ja
no podia suportar més veure el seu amor indefens flotant en mig d’una ja molt
odiosa llum blanca.
Els tres estaven abraçats
quan es va sentir un cop sec. La Carme es va girar i la llum no hi era! S’havia
esfumat! El cos del Roger estava al terra bocaterrosa i en una postura de segur
molt incòmoda.
—Roger! Roger! Estàs bé?! —va
cridar la Carme mentre corria cap a ell.
El noiet que tot just sortia
del laboratori ambulant, en veure allò va entrar corrent de nou per tornar a
donar novetats a la central.
Van embolcallar el Roger amb
la manta, però no es movia, ja no tenia el somriure a la cara, havia tancat els
ulls. La Carme plorava desconsolada mentre l’Amadeu li mirava el pols al seu
cunyat.
—És viu! És viu! Li va el
cor! —va dir.
Al cap de mitja hora ja eren
a l’hospital comarcal, tots tres, la Carme, l’Amadeu i la Mercè, esperant a la
sala d’espera d’urgències. La Carme no sabia què pensar, per un costat s’havia
acabat el malson de la columna de llum, però per l’altra el seu marit estava
lluitant entre la vida i la mort, havia caigut d’una alçada considerable i
segurament tenia molts ossos trencats.
A la sala d’espera hi havia
un nen, un nen marroquí que es mirava la Carme amb tristesa. Se li va apropar i
li va dir:
—Per què plora, senyora?
—Perquè el meu marit està
molt greu i encara no ens han dit què li passa —va dir la Carme netejant-se les
llàgrimes.
—Si no han dit què li passa
com sabeu que està molt greu?
—Calla Ahmed! ¡Ven aquí cojones ya! Deja en paz a esta señora —Una
dona gegant va agafar aquell nen pel braç i se’l va emportar cap al carrer.
La Carme es va aixecar per
anar a dir-li a aquella dona enorme que el nen no l’estava molestant, quan va
sentir el seu nom als altaveus.
Van anar els tres corrents cap
a la finestreta d’informació i els van dir que havien ingressat el Roger,
l’havien pujat a una habitació.
El doctor Font se’n feia
creus, anava d’un costat a l’altre de l’habitació, amb el front arrugat i
agafant-se la barbeta.
—Li hem fet radiografies i curiosament
té tots els ossos bé —va dir.
—Doncs va caure d’una alçada
d’uns deu metres —va fer l’Amadeu.
—Ho sé, ho sé, és molt
estrany, però el més curiós no és això, no hi ha manera de treure-li sang… —va
dir el doctor.
—No li troba la vena? —va
dir la Mercè.
—No no, no puc clavar-li
l’agulla, no hi ha manera de perforar-li la pell… —va dir el doctor tot nerviós.
—Com? No pot clavar-li una
simple agulla? —va dir l’Amadeu aixecant les celles.
La Carme estava arraulida al
costat del Roger, acariciant-li els cabells i aliena a la conversa, no li
interessaven ni les agulles ni cap altre misteri, només tenia ulls per al seu
marit. Estava contenta, pensava que les coses s’estaven arreglant, per fi! El
Roger feia bona cara, semblava que dormia plàcidament i a més a més no tenia
cap os trencat.
El doctor va continuar
parlant, més per a ell mateix que pels familiars del pacient:
—A més a més li hem trobat
una cosa al cor… Haurem de fer més proves per saber què és, de moment només hi
veiem una taca rodona, al bell mig del cor.
Els mitjans de comunicació
no es van fer pregar, ja els teníem a tots allà donant pel cul als nostres
pobres protagonistes. Estaven com voltors fora de l’habitació a l’aguait per si
s’obria la porta.
El doctor Font va recomanar
traslladar el Roger a Barcelona. Tot allò li venia gran, però per altra banda
estava molt interessat pel cas, va dir que ell mateix aniria amb el Roger a
Barcelona i posaria al corrent els doctors de l’Hospital Clínic.
CAPÍTOL III – Despertar
El
Roger va obrir els ulls; ningú ho va veure, a l’habitació només hi havia
l’Amadeu, mirant a la tele com la Belén Esteban explicava com havia superat l’addicció
a la cocaïna. —Quina paia! —va pensar.
Llavors va entrar la Carme amb una llauna de Coca-cola a la mà. Les celles li
van pujar fins quasi tocar-li els cabells, la llauna li va caure al terra i va
llançar-se cap al llit on era el Roger.
—Roger, amor meu, hola, estàs
bé?
—Tinc molta gana —va dir
ell.
—Has estat dormint molt de
temps. Amadeu, crida la infermera! —va dir la Carme amb un somriure a la boca—.
El Roger ja és aquí!
L’Amadeu va sortir al
passadís corrent, i el Roger va tornar a dir: —Quina gana que tinc, collons,
quina gana!
Durant uns dies el Roger
quasi no va dir res, només anava dient —Tinc més gana, que em podeu portar
alguna cosa?
En canvi, la resta de gent
parlava i parlava, i el Roger no entenia res. —Una columna de llum? —pensava.
Va arribar el dia que li van
donar l’alta. Ell estava perfectament, de fet es trobava millor que mai, només
que havia de menjar cinc o sis cops al dia per saciar aquella gana desaforada.
La notícia del paio que
flotava en una columna de llum va tornar a ocupar els llocs privilegiats dels
diaris, tothom en parlava. La Carme era feliç com mai, el Roger havia tornat.
A casa, la Carme intentava
explicar-li tot el que havia passat, el Roger flipava amb les portades dels diaris
on sortia ell despullat amb un somriure estúpid i els braços alçats.
—L’important és que tu estàs
bé, Roger —va dir ella.
—Sí, ho deus haver passat
fatal, carinyo… —va dir el Roger abraçant-la.
Van anar passant els dies, i
el Roger i la Carme van tornar a gaudir de la seva tranquil·la vida, tot anava bé
de nou.
Un dia, la Carme estava
radiant, més feliç encara del normal. Anava cantussejant per la casa mentre
matava mosques; normalment es cagava en les mosques mentre les matava, però
aquell dia anava dient —Au mosca, digues adéu, que ara et pelaré —i reia. I de
cop:
—Carme! Carme! Pots sortir
al jardí?!
—Què passa? —va dir la Carme
sortint al jardí. Llavors es va trobar al Roger que sostenia el banc de pedra
alçat amb una mà.
—Com ho fas?! —va dir ella
amb els ulls ben oberts.
—Es veu que tinc una força
descomunal; mola, no? —El Roger feia anar el banc amunt i avall com si es
tractés d’un banc de cartró—. I mira això —va dir fent un salt enorme fins a la
teulada de la casa—. Sóc com un puto superheroi! Rotllo Superman! Increïble, eh? —va tornar a saltar al terra.
—Carinyo! És brutal, puc fer
coses increïbles, la meva pell no es pot perforar, tinc molta força i salto
moltíssim! Potser podria anar pel món ajudant la gent, com fan els superherois!
Amb els meus poders podria ajudar molta gent!
—Roger…
—Aquesta setmana mateix, si
hagués anat al Baix Empordà, els hagués pogut ajudar amb l’incendi que hi ha
hagut. Segur que les flames no em fan res.
—Roger…
—Deixa’m provar si em cremo
—va córrer cap a la cuina i va agafar la capsa de llumins, en va encendre un i
se’l va posar sota la mà.
—No et cremes?
—No! Hahaha!
—A veure la mà? —La Carme li
va agafar la mà; no hi havia senyals de cap cremada.
—Veus? Podria ajudar els
bombers amb els incendis, m’hi podria posar al bell mig i apagar-los des de
dins!
—Roger…
—O podria anar a les guerres
i dedicar-me a destrossar totes les armes, així no es podrien matar! També puc
ser molt útil en els desastres naturals, rotllo
terratrèmols, ciclons… Puc salvar vides, carinyo!
—Roger…
—Puc atrapar delinqüents,
netejar els sotaboscs que ningú neteja perquè no hi hagi incendis, puc…
—Roger!
—Què?
—Puc parlar? Em deixes?
—Sí, clar, carinyo…
—Estic embarassada.
—…
—No dius res, ara?
—Però no et prens la
pastilla?
—Sí, però deus tenir el
semen de l’increïble Hulk o algo… Com
que ara ets un puto superheroi…
—Bé, doncs… tindrem un fill!
No? Tard o d’hora en volíem tenir, oi? Per què no estàs contenta, carinyo?
—Si tu estàs pel món amb
unes malles i els calçotets per fora ajudant a salvar vides qui cuidarà el nen?
Jo sola?
—Dona, una cosa no treu
l’altra… Potser podria fer de superheroi vuit horetes al dia, rotllo jornada laboral.
—Posa per cas que ets a
Filipines ajudant les víctimes d’un tifó, tornaràs al vespre a casa a sopar amb
el teu fill i la teva dona? Que jo sàpiga no pots volar… Vindries saltant?
—Carme… Tinc un do i l’he
d’aprofitar, entre tots els milions d’habitants de la Terra m’ha tocat a mi!
Quants habitants hi ha al món? Cinc mil milions? Set mil milions? Joder, no sé quanta gent hi ha, però de
tots, l’escollit he estat jo! No puc ara passar de tot i fer com si no hagués
passat res!
—Bé, doncs avortem.
—No… no volia dir això… Joder! Quin dilema, ara! Jo vull tenir
fills amb tu… —va dir mirant-li els ulls a la seva dona—. Tinc molta gana, vaig
a fer-me unes torrades, en vols?
—Roger, ets l’amor de la
meva vida, vull estar amb tu sempre i vull tenir fills amb tu, però tot això
dels poders… Vaig arribar a pensar que et perdia quan tota la merda aquella de
la columna de llum, però no, vas tornar, i ara em fa por tornar a passar pel
mateix.
—Necessito pensar, Carme.
Deixa que mengi una mica i que rumïi, siusplau.
—Ok.
Al cap d’una estona:
Riiiing! Riiing!
—Roger! És per a tu! Truquen
de RAC1, que si vols anar un dia al programa del Clapés.
—Al Versió RAC1? Hahaha que
bo, però ara no puc, primer he de prendre una decisió abans de sortir als
mitjans, no puc sortir i dir “Sí miri, tinc superpoders però no penso
ajudar-vos, he d’estar pel meu fill i la meva dona”.
—Què els hi dic?
—Que truquin en un altre
moment, siusplau.
CAPÍTOL IV – Un puto superheroi
—Carme, saps quan se m’acaba
la baixa laboral?
—D’aquí a una setmana, per?
—Perquè els diré que no
tornaré a treballar.
—Com? I de què viurem?
—A veure què et sembla la
idea que se m’ha acudit. Seré un superheroi local. Només actuaré a Catalunya,
és el punt mig perfecte entre la vida familiar i el deure que tinc d’ajudar la
gent. Quan el nen creixi potser podré anar ampliant el territori.
—I de què viurem?
—Ai, Carme, no sé, si atrapo
un mafiós, per exemple, doncs li robaré diners, robar a un ladrón…
—Carinyo, la teva idea em
sembla una merda.
—Vaja… gràcies pel suport,
amor.
—Jo he tingut una idea
millor, seràs un superheroi comme il faut,
amb malles i tot si vols.
—Com?
—I el nen i jo anirem amb tu
allà on vagis, on estarem més segurs que al teu costat? Superman meu? —va dir
somrient la Carme.
—Ho dius de debò?
—Sí! Provem-ho, a veure com
va, val? —El Roger se li va tirar a sobre; el que va començar sent una forta
abraçada va acabar sent el primer de molts superpolvos.
—Però lo de les malles no ho
acabo de veure clar… —va dir ell mentre des del llit mirava el sostre de l’habitació—.
Seria raro si fes de superheroi amb texans i samarreta? O potser amb traje, en plan James Bond?
I així van començar una vida
plena d’aventures, lladregots detinguts, vides salvades i altres merdes per
l’estil.
Fi.
