La Pastura del Manatí

Bernat, el zombie vegeterià

Feia ja uns quinze anys de l’apocalipsi zombie. Al món hi quedaven pocs humans “vius” i aquests estaven ben atrinxerats en campaments amb murs molt alts i gruixuts.

En Bernat era un zombi com un altre, tan sols feia un parell d’anys que havia passat a ser un no-mort, però ja li havia agafat el tranquillo, li encantava arrencar ulls i mossegar orelles als humans aterrorits, de fet era el que més li agradava del món. Però quan arribava el moment de succionar-los el cervell, li feia angunieta… No ho entenia, tots els seus companys es tornaven bojos mastegant cervells, però ell sempre els deixava de banda. De fet, en Bernat, quan era viu, era vegeterià; ja de ben petit preferia les pastanagues, tomàquets i enciams als entrecots, botifarres i embotits. No per consciència ecològica sinó per gust, adorava els carbassons, les mongetes i les carxofes.

Els zombies necessiten els cervells, si passen gaire dies sense ingerir algun cervell fresc d’humà es debiliten sensiblement. En Bernat tenia un problema: cada cop es trobava pitjor, de tant en tant es tapava el trosset de nas que li quedava i feia l’esforç d’empassar-se un cervell llefiscós, però sabia que allò no era manera de “viure”, havia de trobar una solució, o acabaria morint per segona vegada.

En Bernat creia que podria alimentar-se amb verduretes com havia fet sempre, però després de tants anys de regnat zombie, no quedaven plantes comestibles enlloc. Un dia va trobar un antic garden abandonat. Hi va entrar tot emocionat, potser hi trobaria llavors i podria conrear el seu propi hort. Remenant entre la pols i les teranyines va trobar només llavors de gardènies, margarides i geranis… Estava mosquejat, a sobre de no trobar llavors de res comestible, rebuscant entre les runes havia perdut un parell de dits.

Mentre es cagava en tot va sentir el soroll d’un motor. Ep! Un motor volia dir humans frescos, allò el va animar una mica i va sortir corrents amb les mans endavant cridant “cereeeebrooos!” (els zombies sempre fan això quan veuen humans, i és curiós, perquè en Bernat, tot i ser de Sant Feliu de Buixalleu, sempre ho deia en castellà, i a sobre, a ell els cerebros li feien fàstic). A la part de darrere del garden hi havia tres humans frescos buscant alguna cosa en un magatzem. L’alegria d’en Bernat va ser doble quan va veure que al cartell del magazem hi posava “Cultius Ecològics”, hi hauria llavors de tomaqueres o de mongeteres?!

Altres zombies havien ensumat l’oloreta de carn fresca. N’estaven arribant hordes de totes les direccions, “cereeebrooos!”, cridaven tots. Mentre un dels humans buscava alguna cosa entre les runes, els altres dos anaven disparant amb l’escopeta als caps dels zombies que s’apropaven. Era una festa; ja no se’n veien gaires, de festes d’aquelles, quedaven tan pocs humans! En Bernat s’ho mirava amb una mica d’enyorança, era tant bonic de veure!

En Bernat sabia que si aquells tres havien deixat la seguretat del campament atrinxerat per anar allà, devia ser per alguna cosa ben preuada. Es va esperar en un racó, tenia unes ganes boges d’anar a arrencar-los la pell a aquells humans, però estava completament convençut que el que buscaven era el mateix que ell volia: llavors per conrear.

Després de destrossar una cinquantena de cranis de zombis amb l’escopeta, els humans van anar quedant arraconats, no podrien escapar. I dit i fet, un zombie va aconseguir enganxar-ne un i mossegar-li el coll. A partir d’aquí va ser un festival de crits, mossegades i sang. Aquell era el moment, va pensar en Bernat; va llançar-se contra els humans com els seus companys, i va tenir la sort de poder arrencar un ull i mossegar una mà. Algo és algo, va pensar.

Quan es va acabar la festa, els seus companys van començar a desfilar, allà ja no hi havia res interessant a fer. En Bernat va agafar una bossa de roba podrida que hi havia al terra i va començar a recollir llavors de tomaqueres, carbassoneres, faveres, mongeteres, pastanagues, etc. Estava radiant, ho havia aconseguit.

Els anys van anar passant, els campaments humans van començar a cedir gradualment, ara un a França, ara un altre a la Xina… A poc a poc la raça humana es va extingir del tot. Va arribar el que els zombies anomenaven “La Crisi Dels Cervells”, no hi havia prou cervell per a tant zombie. Van començar a provar amb cervells d’animals; de gossos, de vaques…, però quasi era pitjor, se’ls indigestaven terriblement. Els morts vivents s’arrossegaven per terra, no tenien prou energia per caminar, les extremitats els queien més fàcilment que mai. Era l’inici de la fi de l’imperi zombie.

Al cap de pocs anys a la Terra no hi quedava ningú. Els humans s’havien extingit i tots els zombies es van veure abocats a la segona mort. Tots? No! N’hi havia un que gràcies a canviar de modus vivendi havia sobreviscut. No necessitava cervells per viure, tenia un hort frondós que el proveia d’aliments. En Bernat havia aconseguit sobreviure al final de l’era humana i de l’apocalipsi zombie amb una alimentació vegetariana i ecològica, fins i tot havia deixat de podrir-se, sembla que havia frenat la putrefacció dels seus òrgans gràcies a les delicioses verduretes.

En Bernat va viure sol, mort i feliç per sempre més.

Fi.