La Pastura del Manatí

L’anhel del manatí

Era un dia com un altre, un manatí, al que anomenarem Agustí, pasturava per les aigües poc profundes del nord de Veneçuela, la seva vida era bàsicament això, pasturar. L’Agustí estimava l’art de la pastura, estava molt orgullós de la seva tècnica, amb el llavi superior era capaç d’arrencar tot tipus de plantes del manglar. El que més li agradaven eren les algues, podia passar hores menjant algues. El Carib era casa seva i el manglar el seu rebost, vivia tranquil i feliç, no necessitava res més ni es plantejava necessitar res més.

Mentre l’Agustí pensava en el bon gust que tenien aquell dia les algues, va notar una fiblada al llom, mai havia notat res semblant, va deixar de pasturar, va aixecar el cap i va notar que aquest li començava a donar voltes.

—Que coi passa? —va pensar.

El mareig era cada cop més intens, fins que va perdre el coneixement.

Va obrir els ulls, no sabia quan temps havia passat, va observar que el cap ja no li donava voltes, de fet es trobava perfectament.

—Doncs seguirem pasturant —Es va dir.

Ep! Les plantes que dansaven sota el seu prominent llavi superior no tenien el mateix gust que feia una estona… va buscar i rebuscar.

—No no, aquestes plantes no les havia tastat mai… que estrany— va pensar mentre s’anava posant nerviós.

Va explorar una mica l’entorn i va arribar a la següent conclusió:

—Aquest no és el meu manglar!

Va decidir tirar en línea recta fins que reconegués alguna cosa, potser amb el mareig s’havia apartat del seu recorregut habitual.

Al cap d’una estona, va topar amb una estranya força màgica que el va fer aturar, no podia continuar. En realitat es tractava d’un metacrilat transparent d’uns vint centímetres de gruix, però què havia de saber el pobre Agustí de metacrilats transparents! Va resseguir l’estrany mur invisible fins que va tornar a topar amb un mur perpendicular a l’anterior.

Després de donar voltes i més voltes es va donar per vençut, estava atrapat en una espècie de manglar de pa sucat amb oli, no gaire gran. Estava desesperat, pobre Agustí, el seu manglar era enorme, infinit, amb una varietat de plantes que no es podia acabar mai. Allà només hi havia una herbeta insulsa i molt poc camp per correr…

—Vull tornar a casa, vull tornar a casa, vull tornar a casa. —Només podia repetir-se això: —Vull tornar a casa, al meu manglar.

Mentre es lamentava per la seva situació, li va semblar veure una silueta a l’altre costat del mur transparent, potser era un altre manatí que l’ajudaria a trobar el camí de sortida! Tant ràpid com va poder es va apropar al metacrilat i fixà la vista al màxim en l’individu que era a l’altre costat, no semblava un manatí… es mantenia dret i tenia diferents colors repartits pel cos. —Què és? —va pensar, com que l’Agustí no tenia cap depredador al seu manglar, no tenia por, però sí molta curiositat. Al cap de poc un altre individu es va posar al costat del primer, i després un altre i un altre… cada un tenia diferents colors repartits pel cos, no havia vist mai una cosa semblant.

Els dies van anar passant, aquells individus anaven apareixent i desapareixent a l’altre costat del maleït mur invisible i l’Agustí estava cada cop més deprimit, aquella pastura era una merda i ja estava fart de les minúscules dimensions de la seva nova llar.

Un dia, mentre renegava pel menú repetitiu d’herbetes sense gust, va sentir un soroll. Clanc! I del no res va apareixer un altre manatí, dormia plàcidament, l’Agustí s’hi va apropar es va posar a llepar-lo amb el llavi. —Estàs bé? —li deia, però res, l’altre manatí, al que anomenarem Júlia, no es movia.

—Un altre que ha anat a parar aquí… —va pensar. —Pobre.

—Hola? Estàs bé? —li anava dient l’Agustí. Fins que al final va rebre resposta:

—Eh? On sóc? —Va dir la Júlia.

—No ho sé, en un estrany manglar molt cutre, amb una herbeta de merda i uns putos éssers estranys que no paren de mirar-nos. —Va dir ell, que ja estava fins la polla d'aquell lloc.

Si més no ara ja no estava sol, almenys podia compartir la seva desgràcia amb algú.

—Estem atrapats, no hi ha sortida.

—Jo estava tant tranquila pasturant i de cop he notat una punxada a l’esquena i…

—Ja ho sé ja, què m’has de dir…

I la Júlia i l'Agustí van ser infeliços per sempre més.

Fi