És l’any 1857, 4 de novembre, el doctor Snow està al seu
despatx, amb posat seriós i molt concentrat. Observa amb tots els sentits un
cagarro d’uns quinze centímetres que té damunt l’escriptori. Unes quantes idees
li corren pel cap, però n’hi ha una que va guanyant lloc entre les altres: és
La Idea. Eureka.
Corre cap al laboratori, s’hi tanca i no en surt fins al cap
de diverses setmanes. La senyora Rosemary està preocupada; ella li prepara els
tres àpats del dia amb la mateixa cura de sempre, però el doctor quasi ni els
tasta; un dia només es menja el tall, un altre només el verd, un dia fins i tot
només el pa! —Pobre doctor! —pensa— Què li deu passar?
Toc, toc! —Doctor? —crida la Rosemary des de fora el
laboratori.— Està bé? Si no menja es morirà! Doctor? Doctor Snow?
—Estic bé, Rosemary! Fantàstics els rovellons que has
preparat avui! Gràcies! —diu ell sense deixar de remenar una proveta
mirant-se-la com només els nens saben fer quan alguna cosa els il·lusiona molt.
El doctor està content, ja quasi ho té, ha provat el seu
invent amb una infinitat de diferents aliments, i funciona amb tots! Només
falta superar l’escull de les restes que desprèn l’epiteli intestinal; són
només unes cèl·lules maleïdes que no hi ha manera d’eliminar, però quan ho hagi
aconseguit l’invent estarà acabat. A aquestes alçades, el doctor Snow no concep
la derrota. Prova una cosa, en prova una altra i en provarà les que calgui fins
que les punyeteres cèl·lules de l’epiteli intestinal desapareguin.
Passen dues o tres setmanes, la senyora Rosemary està
asseguda a una butaca de la sala d’estar, prenent un te i llegint un poema de
Lord Tennyson, Ring Out, Wild Bells. Li
agrada molt Tennyson, la transporta. La senyora Rosemary no ha tingut una vida
gaire plena, bàsicament netejar, resar i cuinar, en aquest ordre, però la
poesia l’omple i la sacia de vida, no necessita res més.
Ring out, wild bells, to the wild sky.
The flying cloud, the frosty light;
The year is dying in the night;
Ring out, wild bells, and let him die.
I de sobte: —SÍ! SÍ! SÍSÍSÍ!
EUREKA! —el doctor entra a la sala on hi ha la senyora Rosemary, li agafa el
cap i li planta un petó ben fort a la galta. El doctor John Snow està pletòric,
eufòric i altres adjectius que deuen acabar en “òric” però que ara no em vénen
al cap.
—Senyora Rosemary! Està vostè guapíssima aquesta tarda! —I
sense deixar-li contestar res es posa la jaqueta, el barret i surt pitant cap
al carrer.
—El doctor s’ha trastocat —pensa ella; mai ningú li havia
dit que estigués guapa, però somriu, una floreta sempre senta bé, i més si és
l’única que t’han dit mai.
El doctor, com a epidemiòleg que era, havia demostrat que el
còlera era causat pel consum d’aigües contaminades amb matèries fecals,
MATÈRIES FECALS. Aquest era l’enemic a batre, i ho havia aconseguit. Havia
creat el que ell anomenà El Desfecalitzador.
Va fer simpòsiums, conferències i classes a universitats;
tothom quedava meravellat amb l’invent, però ningú li trobava del tot la
utilitat a aquell estrany “eliminador de caca” (que era com li deien al
desfecalitzador quan el doctor Snow no hi era). Però estaven errats, el
desfecalitzador no eliminava els excrements, feia que no existissin mai! Amb un
procés químic, aquella andròmina eliminava dels aliments tota la matèria que no
podia absorbir el sistema digestiu, si menjaves aliments processats pel
desfecalitzador no feies caca. Brillant.
El 16 de juny de 1858, un any més tard del “clic” que es va
produir al cervell del doctor John Snow tot mirant un cagarro d’uns quinze
centímetres que reposava al damunt del seu escriptori, el doctor va morir.
Sense rebre el que ell creia que li devia la societat. Pobre paio.
Trenta-sis anys més tard, el desfecalitzador va rebre els
honors que mereixia al Congrés Científic que se celebrà a Chicago l’any 1893.
Va començar a distribuir-se a les llars un model millorat
del desfecalitzador, primer tímidament, però al cap de pocs anys més de la
meitat de les llars del món occidental ja el tenien. A finals dels segle XX a
totes les cuines, al costat del microones, hi havia un desfecalitzador, llavors
ja era conegut com el “desfe” que coneixem avui dia.
Avui, l’any 3127, no es concep menjar res que faci cagar.
Gràcies a l’invent del doctor Snow, el sistema digestiu dels éssers humans ha
disminuït de mida considerablement, deixant així més espai als pulmons, cosa
que permet, per exemple, que ara aguantem entre mitja hora i una hora sense
respirar, impensable abans del segle XXIII!
Des de fa molts anys, cada 4 de novembre, les famílies es
reuneixen al voltant d’una taula i miren concentrats durant uns minuts, sense
dir res, un cagarro d’uns quinze centímetres (normalment d’escuma de poliuretà,
però se’n fabriquen de diferents materials) i després tots junts criden:
Eureka! I s’abracen i es fan petons i per un moment, John Snow i el seu cagarro
són al cor de tots els habitants del planeta.
Fi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada