La Pastura del Manatí

L’escollit

CAPÍTOL I – Columna de llum

El Roger tenia unes ganes d’arribar a casa… 

Havia tingut un dia d’aquells tipus “concurs de la tele” en què s’han de superar proves una rere l’altra. Ara només li quedava l’última, conduir sota aquell xàfec intens abans del premi final: arribar a casa. Només pensava en casa seva, la seva dona, el seu jardí, el seu sofà, el seu Mac Book Pro.

Per fi va arribar a l’últim trencall de la carretereta, va obrir la porta del jardí, va aparcar el cotxe i va poder veure la Carme que el mirava des de dins de casa. La pluja no només no volia parar, sinó que anava pujant d’intensitat.

El Roger va aixecar els braços per saludar la seva dona. Ho havia aconseguit, sabia que després d’una dutxa calenta totes les inclemències del dia passarien a ser meres anècdotes.

I llavors va passar…

Un raig de llum caigut del cel, d’uns dos metres de diàmetre, va embolcallar el Roger, que encara estava amb els braços alçats, i el va començar a aixecar del terra. No va poder ni esborrar el somriure, se li havia quedat fixat a la cara, tot ell paralitzat anava pujant a poc a poc, fins arribar a uns deu metres del terra. Llavors va parar, va quedar quiet, inert al mig d’una mànega enorme de llum blanca.

La Carme, que havia sortit corrent de casa a veure què passava, no s’ho podia creure. El primer que li va passar pel cap va ser que al seu estimat Roger li havia caigut un llamp al cap, però allò no era un llamp, la columna de llum es mantenia quieta al seu lloc, era molt gran, molt blanca, molt estranya… Va passar molts minuts cridant, corrent pel voltant del raig lluminós i mirant incrèdula el seu marit, que levitava a molts metres del terra. El Roger ja no duia roba, també se l’havia empassat la maleïda llum, allà només hi quedava el Roger.

Va intentar veure d’on sortia aquella llum, no semblava tenir un final, el raig descendia del cel i anava a petar al terra. La Carme plorava i deixava anar crits, però sense deixar d’intentar entendre què estava passant. L’escena no devia distar gaire de quan l’home va intentar entendre el foc per primera vegada.

Es va eixugar les llàgrimes inútilment, ja que plovia a bots i barrals; va agafar un pal del terra i el va fer servir per tocar la columna de llum, el pal s’anava desintegrant a mesura que s’endinsava dins la llum, el va enretirar i tota la part del bastonet que s’hi havia introdüit s’havia volatilitzat. —Però… com pot ser —va pensar la Carme. El Roger seguia intacte dins aquella llum que havia desintegrat el pal. Va agafar una pedra i la va llançar per veure si podia travessar la columna, però tal com va entrar es va esfumar. La Carme es va deixar caure al terra, ja no li importava res, ni tan sols la puta columna de llum, només volia abraçar el Roger, només volia estar amb ell.

Al cap de vés a saber quanta estona, es va aixecar. Ja no plorava, va entrar a casa amb pas decidit, semblava disposada a fer el que fos per recuperar el seu marit. Va trucar al 112, però va penjar ràpidament. —Què els hi dic? Que el meu marit està flotant dins d’un txorro de llum? —Volia que vingués algú i ja. Va tornar a marcar el 112 i els va dir que al seu marit li passava alguna cosa greu, que si podien enviar a algú, va donar l’adreça i no va fer cas de les preguntes que des de l’altre costat li feien, i va penjar.

Al tornar al jardí uns quants veïns del poble estaven fora la tanca mirant embadalits la gegant columna de llum blanca. També hi havia un cotxe dels forestals. La Carme va anar corrent a obrir el jardí i que tothom pogués compartir amb ella la bogeria que estava vivint, al menys ja no estava sola.

Durant força minuts els únics comentaris dels nous espectadors del misteriós fenomen eren de l’estil: –Però què collons…? —Els anaven repetint com un mantra. La Carme els deia: –El Roger és allà dalt! El veieu?!

Un noi, arrugant el front, es va llançar envalentonat cap a l’estranya columna lluminosa, va allargar la mà per tocar-la i la Carme va cridar: –No! No ho facis! –però ja era massa tard, el pobre noi va fer un esgarip sec i fort, havia intentat tocar la llum, va retirar ràpidament la mà i la punta dels dits se li havia desintegrat. Tothom va anar a socorre’l, no li queia pas sang i semblava que ja no li feia mal, però la cara de terror encara li durava.

Els dos agents forestals van fer ús de la seva ràdio i als pocs minuts ja tenien davant de casa dos o tres cotxes de policia, un camió de bombers i una ambulància. Cap dels professionals de les emergències sabia què podien fer en aquell cas, un home levitant dins d’una columna de llum que no es podia ni tocar.

Els següents mesos van ser eterns per a la Carme. L’havien intentat convèncer que mentre s’estudiava la situació anés a viure amb sa mare o amb el seu germà, però ella s’hi havia negat en rodó, ella volia estar a prop del Roger, almenys allà el podia veure cada dia, així que la seva mare i el seu germà van instal·lar-se a casa de la Carme i el Roger.

La Carme no parlava quasi mai, al llevar-se al matí sortia al jardí i seia al banc de pedra on tantes hores havia compartit amb el Roger. Es quedava pensativa mirant al seu home, esperant que la bogeria aquella acabés d’una vegada. A ella li era igual d’on provenia la llum, no tenia cap curiositat pel fenomen, l’únic que volia era que el Roger tornés.

L’Amadeu era el germà petit de la Carme, s’estimaven molt i li feia molta ràbia veure la seva divertida i activa germana en aquell estat. Quan l’Amadeu acabava de treballar anava directament a seure al banc de pedra, li agafava la mà i tots dos junts miraven enlaire aquell cos nu envoltat de llum blanca.

El jardí estava acordonat, van venir especialistes i científics d’arreu, van muntar fins i tot un laboratori prefabricat en un racó del jardí on es treballava nit i dia, però no aconseguien saber què produïa aquella llum. L’únic descobriment que van poder fer és que la misteriosa llum comprenia tot l’espectre electromagnètic visible per l’ull humà, per això era tan i tan blanca. No entenien, però, que aquella llum es mengés tot el que tocava menys el Roger. Van introduir tot tipus de materials, líquids, sòlids i gasosos, i tots i cada un acabaven desapareixent. Van utilitzar també tots els telescopis i satèl·lits haguts i per haver per saber d’on venia la columna, i la conclusió va ser que no s’acabava mai, venia d’anys llum de distància.

Als diaris cada dia en parlaven, al principi a les portades i al llarg del temps va anar passant a articles més menuts i perduts per l’interior de les publicacions. La fotografia del Roger en boles amb els braços aixecats i un somriure a la cara, flotant enmig d’una columna de llum, havia donat la volta al món.

CAPÍTOL II – Dormint

Era un matí assolellat de diumenge, feia quatre mesos que no plovia i l’ambient començava a ser molt sec. La Carme s’enrampava amb tot el que tocava, odiava quan li passava això, tenia la tècnica de fer primer uns tocs ràpids amb la punta dels dits abans de poder tocar qualsevol cosa metàl·lica.

La mare de l’Amadeu i la Carme, la Mercè, havia anat a comprar el diari al poble. La Carme estava estirada al llit mirant el sostre, ja no tenia esma per a res, ja ni plorava, només esperava. Pel seu cap passaven records compartits amb el Roger, com el d’aquella vegada que estaven en una caseta a l’Empordà i es va posar a nevar com mai havien vist per aquella zona; va nevar tant i tant que els cables de la corrent van cedir, i mig Girona es va quedar sense electricitat ni telèfon, van haver d’escalfar-se amb foc, il·luminar la casa amb un antic quinqué d’oli que van trobar per la casa i només podien saber què passava al món amb un antic transistor que per sort duia piles. La Carme vivia dels records, els bons records. De cop l’Amadeu va entrar a casa molt excitat i va deixar anar:

—Carme! Corre, vine!

Van sortir els dos escopetejats cap al jardí, i l’Amadeu va dir:

—M’ho sembla a mi o la columna de llum s’està fent més estreta?

Durant uns llargs segons van estar els dos callats mirant fixament si la llum reculava. I sí, efectivament el diàmetre d’aquell inmens raig de llum s’anava fent petit, primer a poc a poc, però semblava que com més petit es feia més ràpid anava.

La Mercè va mirar enlaire i va dir:

—Ràpid, Amadeu, anem a buscar alguna cosa perquè el Roger no caigui a terra, està molt amunt!

Els dos estaven exultants, van entrar corrent, i mentre l’Amadeu agafava tants coixins com podia, la Carme li anava dient:

—No és millor agafar una manta? I la tensem bé entre els dos, com fan els bombers!

—Tu i jo sols no podríem amb el pes en caiguda del Roger —va dir l’Amadeu.

Es van mirar, van agafar la manta i van anar corrents cap al laboratori prefabricat del jardí, allà hi havia d’haver almenys una o dues persones de guàrdia. Els diumenges eren els dies amb menys activitat al voltant de la columna lluminosa, i més en les últimes setmanes, que la investigació es trobava en un atzucac i els científics ja no sabien què més analitzar.

Van picar a la porta amb ànsia, aquesta es va obrir i en va sortir un noiet d’uns divuit o dinou anys, encara amb pèl moixí a sota el nas. El van estirar del braç cap enfora.

—Hi ha algú més amb tu? —va dir l’Amadeu.

—No… fins a les quatre no vindrà el relleu.

—Hòstia puta! Mesos i mesos amb gent de tota classe pel meu jardí i ara que ho necessito de debò només hi ha un niñato esquifit per ajudar-nos? —va dir la Carme mirant al cel i aixecant els punys amb força.

El pobre nano es va mig mosquejar, era esquifit però orgullós.

—Jo puc ajudar-la com el que més, eh?! —va dir deixant anar un petit gall en l’últim “eh?”.

Tots tres van anar corrents cap a la llum, la columna ja devia fer menys d’un metre, no hi havia temps per perdre.

Mentre esperaven que s’acabés de fer petit el raig de llum, van quedar en com s’ho farien per posar la manta just després que no hi hagués llum i just abans que el cos inhert del Roger s’estampés contra el terra.

Però després d’esperar força estona, el noiet va dir:

—Voleu dir que ja no es fa petit? —aquest cop el gall li va sortir ente la “e” i la “u” de “voleu”.

—Collons! És veritat, sembla que ja no es mou —va fer l’Amadeu.

La Carme no s’ho podia creure, ja s’havia convençut que el Roger tornava a casa i no podia admetre cap altra opció.

Mentre els dos germans es lamentaven per la falsa alarma, el noiet que estava de guàrdia va anar a informar de les novetats per ràdio al laboratori central de Barcelona.

La Mercè va arribar amb el diari i la Carme se li va tirar als braços plorant. Havia arribat al límit, ja no podia suportar més veure el seu amor indefens flotant en mig d’una ja molt odiosa llum blanca.

Els tres estaven abraçats quan es va sentir un cop sec. La Carme es va girar i la llum no hi era! S’havia esfumat! El cos del Roger estava al terra bocaterrosa i en una postura de segur molt incòmoda.

—Roger! Roger! Estàs bé?! —va cridar la Carme mentre corria cap a ell.

El noiet que tot just sortia del laboratori ambulant, en veure allò va entrar corrent de nou per tornar a donar novetats a la central.

Van embolcallar el Roger amb la manta, però no es movia, ja no tenia el somriure a la cara, havia tancat els ulls. La Carme plorava desconsolada mentre l’Amadeu li mirava el pols al seu cunyat.

—És viu! És viu! Li va el cor! —va dir.

Al cap de mitja hora ja eren a l’hospital comarcal, tots tres, la Carme, l’Amadeu i la Mercè, esperant a la sala d’espera d’urgències. La Carme no sabia què pensar, per un costat s’havia acabat el malson de la columna de llum, però per l’altra el seu marit estava lluitant entre la vida i la mort, havia caigut d’una alçada considerable i segurament tenia molts ossos trencats.

A la sala d’espera hi havia un nen, un nen marroquí que es mirava la Carme amb tristesa. Se li va apropar i li va dir:

—Per què plora, senyora?

—Perquè el meu marit està molt greu i encara no ens han dit què li passa —va dir la Carme netejant-se les llàgrimes.

—Si no han dit què li passa com sabeu que està molt greu?

—Calla Ahmed! ¡Ven aquí cojones ya! Deja en paz a esta señora —Una dona gegant va agafar aquell nen pel braç i se’l va emportar cap al carrer.

La Carme es va aixecar per anar a dir-li a aquella dona enorme que el nen no l’estava molestant, quan va sentir el seu nom als altaveus.

Van anar els tres corrents cap a la finestreta d’informació i els van dir que havien ingressat el Roger, l’havien pujat a una habitació.

El doctor Font se’n feia creus, anava d’un costat a l’altre de l’habitació, amb el front arrugat i agafant-se la barbeta.

—Li hem fet radiografies i curiosament té tots els ossos bé —va dir.

—Doncs va caure d’una alçada d’uns deu metres —va fer l’Amadeu.

—Ho sé, ho sé, és molt estrany, però el més curiós no és això, no hi ha manera de treure-li sang… —va dir el doctor.

—No li troba la vena? —va dir la Mercè.

—No no, no puc clavar-li l’agulla, no hi ha manera de perforar-li la pell… —va dir el doctor tot nerviós.

—Com? No pot clavar-li una simple agulla? —va dir l’Amadeu aixecant les celles.

La Carme estava arraulida al costat del Roger, acariciant-li els cabells i aliena a la conversa, no li interessaven ni les agulles ni cap altre misteri, només tenia ulls per al seu marit. Estava contenta, pensava que les coses s’estaven arreglant, per fi! El Roger feia bona cara, semblava que dormia plàcidament i a més a més no tenia cap os trencat.

El doctor va continuar parlant, més per a ell mateix que pels familiars del pacient:

—A més a més li hem trobat una cosa al cor… Haurem de fer més proves per saber què és, de moment només hi veiem una taca rodona, al bell mig del cor.

Els mitjans de comunicació no es van fer pregar, ja els teníem a tots allà donant pel cul als nostres pobres protagonistes. Estaven com voltors fora de l’habitació a l’aguait per si s’obria la porta.

El doctor Font va recomanar traslladar el Roger a Barcelona. Tot allò li venia gran, però per altra banda estava molt interessat pel cas, va dir que ell mateix aniria amb el Roger a Barcelona i posaria al corrent els doctors de l’Hospital Clínic.

CAPÍTOL III – Despertar

El Roger va obrir els ulls; ningú ho va veure, a l’habitació només hi havia l’Amadeu, mirant a la tele com la Belén Esteban explicava com havia superat l’addicció a la cocaïna. —Quina paia! —va pensar. Llavors va entrar la Carme amb una llauna de Coca-cola a la mà. Les celles li van pujar fins quasi tocar-li els cabells, la llauna li va caure al terra i va llançar-se cap al llit on era el Roger.

—Roger, amor meu, hola, estàs bé?

—Tinc molta gana —va dir ell.

—Has estat dormint molt de temps. Amadeu, crida la infermera! —va dir la Carme amb un somriure a la boca—. El Roger ja és aquí!

L’Amadeu va sortir al passadís corrent, i el Roger va tornar a dir: —Quina gana que tinc, collons, quina gana!

Durant uns dies el Roger quasi no va dir res, només anava dient —Tinc més gana, que em podeu portar alguna cosa?

En canvi, la resta de gent parlava i parlava, i el Roger no entenia res. —Una columna de llum? —pensava.

Va arribar el dia que li van donar l’alta. Ell estava perfectament, de fet es trobava millor que mai, només que havia de menjar cinc o sis cops al dia per saciar aquella gana desaforada.

La notícia del paio que flotava en una columna de llum va tornar a ocupar els llocs privilegiats dels diaris, tothom en parlava. La Carme era feliç com mai, el Roger havia tornat.

A casa, la Carme intentava explicar-li tot el que havia passat, el Roger flipava amb les portades dels diaris on sortia ell despullat amb un somriure estúpid i els braços alçats.

—L’important és que tu estàs bé, Roger —va dir ella.

—Sí, ho deus haver passat fatal, carinyo… —va dir el Roger abraçant-la.

Van anar passant els dies, i el Roger i la Carme van tornar a gaudir de la seva tranquil·la vida, tot anava bé de nou.

Un dia, la Carme estava radiant, més feliç encara del normal. Anava cantussejant per la casa mentre matava mosques; normalment es cagava en les mosques mentre les matava, però aquell dia anava dient —Au mosca, digues adéu, que ara et pelaré —i reia. I de cop:

—Carme! Carme! Pots sortir al jardí?!

—Què passa? —va dir la Carme sortint al jardí. Llavors es va trobar al Roger que sostenia el banc de pedra alçat amb una mà.

—Com ho fas?! —va dir ella amb els ulls ben oberts.

—Es veu que tinc una força descomunal; mola, no? —El Roger feia anar el banc amunt i avall com si es tractés d’un banc de cartró—. I mira això —va dir fent un salt enorme fins a la teulada de la casa—. Sóc com un puto superheroi! Rotllo Superman! Increïble, eh? —va tornar a saltar al terra.

—Carinyo! És brutal, puc fer coses increïbles, la meva pell no es pot perforar, tinc molta força i salto moltíssim! Potser podria anar pel món ajudant la gent, com fan els superherois! Amb els meus poders podria ajudar molta gent!

—Roger…

—Aquesta setmana mateix, si hagués anat al Baix Empordà, els hagués pogut ajudar amb l’incendi que hi ha hagut. Segur que les flames no em fan res.

—Roger…

—Deixa’m provar si em cremo —va córrer cap a la cuina i va agafar la capsa de llumins, en va encendre un i se’l va posar sota la mà.

—No et cremes?

—No! Hahaha!

—A veure la mà? —La Carme li va agafar la mà; no hi havia senyals de cap cremada.

—Veus? Podria ajudar els bombers amb els incendis, m’hi podria posar al bell mig i apagar-los des de dins!

—Roger…

—O podria anar a les guerres i dedicar-me a destrossar totes les armes, així no es podrien matar! També puc ser molt útil en els desastres naturals, rotllo terratrèmols, ciclons… Puc salvar vides, carinyo!

—Roger…

—Puc atrapar delinqüents, netejar els sotaboscs que ningú neteja perquè no hi hagi incendis, puc…

—Roger!

—Què?

—Puc parlar? Em deixes?

—Sí, clar, carinyo…

—Estic embarassada.

—…

—No dius res, ara?

—Però no et prens la pastilla?

—Sí, però deus tenir el semen de l’increïble Hulk o algo… Com que ara ets un puto superheroi…

—Bé, doncs… tindrem un fill! No? Tard o d’hora en volíem tenir, oi? Per què no estàs contenta, carinyo?

—Si tu estàs pel món amb unes malles i els calçotets per fora ajudant a salvar vides qui cuidarà el nen? Jo sola?

—Dona, una cosa no treu l’altra… Potser podria fer de superheroi vuit horetes al dia, rotllo jornada laboral.

—Posa per cas que ets a Filipines ajudant les víctimes d’un tifó, tornaràs al vespre a casa a sopar amb el teu fill i la teva dona? Que jo sàpiga no pots volar… Vindries saltant?

—Carme… Tinc un do i l’he d’aprofitar, entre tots els milions d’habitants de la Terra m’ha tocat a mi! Quants habitants hi ha al món? Cinc mil milions? Set mil milions? Joder, no sé quanta gent hi ha, però de tots, l’escollit he estat jo! No puc ara passar de tot i fer com si no hagués passat res!

—Bé, doncs avortem.

—No… no volia dir això… Joder! Quin dilema, ara! Jo vull tenir fills amb tu… —va dir mirant-li els ulls a la seva dona—. Tinc molta gana, vaig a fer-me unes torrades, en vols?

—Roger, ets l’amor de la meva vida, vull estar amb tu sempre i vull tenir fills amb tu, però tot això dels poders… Vaig arribar a pensar que et perdia quan tota la merda aquella de la columna de llum, però no, vas tornar, i ara em fa por tornar a passar pel mateix.

—Necessito pensar, Carme. Deixa que mengi una mica i que rumïi, siusplau.

—Ok.

Al cap d’una estona:

Riiiing! Riiing!

—Roger! És per a tu! Truquen de RAC1, que si vols anar un dia al programa del Clapés.

—Al Versió RAC1? Hahaha que bo, però ara no puc, primer he de prendre una decisió abans de sortir als mitjans, no puc sortir i dir “Sí miri, tinc superpoders però no penso ajudar-vos, he d’estar pel meu fill i la meva dona”.

—Què els hi dic?

—Que truquin en un altre moment, siusplau.

CAPÍTOL IV – Un puto superheroi

—Carme, saps quan se m’acaba la baixa laboral?

—D’aquí a una setmana, per?

—Perquè els diré que no tornaré a treballar.

—Com? I de què viurem?

—A veure què et sembla la idea que se m’ha acudit. Seré un superheroi local. Només actuaré a Catalunya, és el punt mig perfecte entre la vida familiar i el deure que tinc d’ajudar la gent. Quan el nen creixi potser podré anar ampliant el territori.

—I de què viurem?

—Ai, Carme, no sé, si atrapo un mafiós, per exemple, doncs li robaré diners, robar a un ladrón…

—Carinyo, la teva idea em sembla una merda.

—Vaja… gràcies pel suport, amor.

—Jo he tingut una idea millor, seràs un superheroi comme il faut, amb malles i tot si vols.

—Com?

—I el nen i jo anirem amb tu allà on vagis, on estarem més segurs que al teu costat? Superman meu? —va dir somrient la Carme.

—Ho dius de debò?

—Sí! Provem-ho, a veure com va, val? —El Roger se li va tirar a sobre; el que va començar sent una forta abraçada va acabar sent el primer de molts superpolvos.

—Però lo de les malles no ho acabo de veure clar… —va dir ell mentre des del llit mirava el sostre de l’habitació—. Seria raro si fes de superheroi amb texans i samarreta? O potser amb traje, en plan James Bond?

I així van començar una vida plena d’aventures, lladregots detinguts, vides salvades i altres merdes per l’estil.

Fi.